Marc conceptual
1. Vies i intervies del Pla Cerdà (1859-1863)
Cerdà va establir la seva illa octogonal de 113 m de costat després d’analitzar diverses propostes i estudiar els exemples de les ciutats hispanoamericanes. Va determinar la conformació quadrada de les illes per raons jurídiques, topològiques, arquitectòniques i viàries, i el seu ideari igualitarista va ser un dels motors ideològics (Tarragó, 1988).
Amb la reelaboració del Pla el 1863, introdueix el ferrocarril i proposa, de fet, una especialització viària, segons els mitjans de locomoció, en tres tipus de vies: a) les vies ferroviàries, b) les vies transcendentals o principals per a connectar-se amb l’exterior amb tots les modes de transport, de major amplada; i c) la resta de vies de la xarxa ortogonal de 20 metres d’amplada.
Cerdà basa el model de creixement, organització i gestió urbanística a Eixample en la unitat inseparable via-intervies, i en el plànol de 1863 ja proposa una certa jerarquització viària i l’ordenació conjunta de grups de quatre intervies (266 x 266 metres) a l’entorn de les vies ferroviàries. Així doncs, la incorporació del ferrocarril va reforçar la idea que el model urbà està fortament condicionat per l’organització del model de mobilitat, que va deixar plasmada en la frase: “Cada modo de locomoción genera una forma de urbanización” (Cerdà, 1867)


Agrupacions d’intervies del Pla Cerdà de 1863 entorn la proposta de vies ferroviàries (Font: Barcelona Ecologia)
2. Les mansanes del Pla Macià (1931-1938)
La proposta que fan Le Corbusier i Josep Lluís Sert el 1932 per a Barcelona s’anomena Pla Macià (1931-1938), i deixa plasmada la funció de circular proposant una quadrícula de 400mx400m (9 illes) per on havien de transitar els automòbils, combinada amb l’ordenació lliure de la residència en blocs de més alçada per alliberar sòl que permetés incrementar les zones verdes entre els habitatges.
També es proposava un reforçament del “zoning”, és a dir, definir amb precisió i de forma separada una zona per a cada funció (residència, treball, recreació i zones verdes) que interpretaven com la solució més racional per resoldre la barreja “caòtica” d’indústria i habitatges que s’estava traslladant del centre cap a la perifèria.

Panell comparatiu entre les mansanes del Pla Macià (1932) i les illes del Pla Cerdà (1859)
3. Models de jerarquització viària
La jerarquització viària com a solució als problemes del trànsit de pas en àrees sensibles s’ha desenvolupat de forma intencional en moltes propostes al llarg del segle XX.
Han esdevingut especialment icòniques les formulacions de l’administració americana per a Radburn (1928) i del govern britànic per a Londres amb la proposta de Buchanan (1963).
Altres propostes rellevants que han experimentat amb els avantatges i els desavantatges de la jerarquització viària amb diferents gradients de malla es van desenvolupar per exemple als barris de Bijlmer (1970s) i Holendrecht (1980s) a Amsterdam o a la ciutat de Houten, al costat d’Utrecht (1970s).
Radburn i les unitats veïnals de New Jersey (1928)
Aquesta urbanització va ser en el seu moment un desenvolupament urbanístic experimental que forma part ja de la història de l’urbanisme anglosaxó contemporani. En aquest desenvolupament urbà de New Jersey es formalitzen els criteris que va desenvolupar la Federal Housing Administration (FHA) nord-americana per a la realització massiva d’habitatges populars en la dècada de 1920.
La proposta recomanada per l’administració contemplava la definició de grans superilles d’1 milla de radi (1,609 kms) subdividides en veïnats residencials de 0,5 milles de radi (800 m) al voltant d’una escola, en les que s’aconseguís l’eliminació del trànsit de pas amb un model de jerarquització viària.
El model va esdevenir icònic per l’ordenació dels habitatges al voltant de culs-de-sac, i una xarxa exclusiva per a vianants per l’interior dels parcs que connecta els habitatges i l’escola de forma totalment segregada i amb encreuament a diferent nivell amb la xarxa viària.
Segons algunes interpretacions la proposta va fracassar perquè la baixa densitat i la baixa diversitat d’usos va generar nivell baixos de freqüentació dels parcs i dels itineraris de vianants i una inseguretat i delinqüència creixent.

Unitats veïnals de Radburn (1928) i model de culs-de-sac

Vials exteriors amb entrades en cul-de-sac i itineraris interiors exclusius per a vianants a Radburn (1928)
Les àrees ambientals de Buchanan a Londres (1963)
L’any 1960 el govern britànic encarrega a Colin D. Buchanan estudiar els efectes a llarg termini del trànsit d’automòbils a les àrees urbanes del Regne Unit. De l’anàlisi i propostes realitzades cal destacar la definició d’un model de jerarquització viària en vies primàries, distribuïdores i locals, que permet crear el que anomena àrees ambientals on només s’hi produeix un trànsit de capil·laritat.
A més a més proposa que la jerarquització es basi en un model de contraposició d’entrades i sortides en les àrees ambientals, és a dir, un model de bucles per a la circulació dels vehicles, que anomena “concepte cel·lular”.

Àrees ambientals, jerarquització viària i el concepte cel·lular de Buchanan (1963)
4. La mobilitat i el planejament a Catalunya
La Llei 9/2003 de la Mobilitat de Catalunya crea els Plans de Mobilitat Urbana com a figura central de la planificació de la mobilitat als pobles i ciutats, obligatoris per a tots els municipis de més de 50.000 habitants i les capitals de comarca.
Posteriorment, el Decret 344/2006 d’Estudis d’Avaluació de la Mobilitat Generada aprova el reglament que regeix l’anàlisi i propostes mínimes de mobilitat que han d’incloure tots els plans urbanístics. Des d’aquest moment, tant el planejament general com derivat ha d’incorporar aquesta reflexió en base a la nova prioritat de modes de transport que emana de la Llei de Mobilitat i que situa al vianant, la bicicleta i el transport públic en una posició prioritària en la planificació de les ciutats.
Així doncs, des de l’any 2006 tant els Plans d’Ordenació Urbanística Municipal com les Modificacions Puntuals del PGM, o qualsevol Pla Parcial o Pla de Millora Urbana incorpora un estudi de mobilitat que orienta paràmetres a incorporar a la proposta d’ordenació i la normativa urbanística.
Aquesta legislació consolida a Catalunya el que diversos plans urbanístics ja començaven a incorporar en els últims anys: la definició d’amplades i seccions tipus per a tractar els vianants, la bicicleta, el transport públic i el cotxe de forma diferent en diferents nivells de la xarxa, amb solucions de segregació o convivència segons el cas.

Jerarquització viària al Pla Parcial del sector de Vullpalleres-Oest de Sant Cugat del Vallès (2002) amb vies principals i secundàries per a la circulació de vehicles i vies terciàries exclusives per a vianants completant la malla.
La formulació del model Superilles
El 1987 Salvador Rueda, cap tècnic de l’Àrea de Medi Ambient de l’Ajuntament de Barcelona, va proposar reorganitzar la ciutat en les anomenades Superilles. Posteriorment, dirigint l’Agència d’Ecologia Urbana de Barcelona treballa intensament en l’anàlisi dels dèficits urbanístics de la ciutat, la definició més completa i compacta del model de Superilles, la proposta d’aplicació a Barcelona i altres ciutats, i la seva projecció internacional.
1. El concepte de Superilla
Les superilles pretenen ser la base del model funcional de qualsevol ciutat, però, a la vegada, es proposa que siguin la base d’un nou model urbanístic.
Rueda proposa un dimensionament tipus per a l’Eixample de 3 x 3 illes, és a dir, un quadrat d’illes agrupades (superilla) d’uns 400 metres de costat. Aquesta unitat a l’Eixample concentra de mitjana una població superior als 6.200 habitants, i considera que és la magnitud que fa viable la dotació de molts equipaments i serveis, entre ells el transport públic en superfície d’alta capacitat i freqüència. Per a Rueda “cada superilla s’erigeix com una petita ciutat” i mereix un tractament integral.
Des del punt de vista d’organització de la mobilitat, les superilles són les cèl·lules urbanes que integren el conjunt de xarxes de mobilitat de pas (cotxe, bus i bicicleta) en la seva perifèria, permetent, alhora, que a l’interior tinguin prioritat els desplaçaments a peu i en bicicleta en convivència.
En una ciutat ja construïda i amb una xarxa viària ja existent, i especialment en l’àmbit de l’Eixample on la xarxa és infraestructuralment homogènia i isòtropa, es proposa generar aquesta jerarquització viària a partir d’un sistema de bucles de sentits contraposats que impossibilitin el trànsit de pas de vehicles.

Jerarquia viària del model Superilles i model de bucles (BCN Ecologia)
Els espais que no estan creuats per cap xarxa de mobilitat de pas (cotxes, autobusos i bicicletes), és a dir, l’interior de les superilles que pot arribar a representar el 70% de l’espai viari, és candidat a ser utilitzat per a l’exercici de tots els drets ciutadans.
A més a més, les superilles són també les cèl·lules urbanes que permeten integrar la xarxa verda, incrementant la vegetació i els sòls permeables a l’espai públic, i incrementant de forma molt notable la dotació de verd per habitant, especialment si s’hi afegeix el verd dels interiors d’illa, les cobertes verdes, així com el verd en façana.
2. Xarxa i nodes
La concepció del model dona especial importància a la configuració d’un nou sistema d’autobusos ortogonal de línies horitzontals i verticals que simplifiqui la xarxa de línies històriques, molt nombroses i difícils de llegir. Amb menys línies i menys parades es pot redissenyar la xarxa per oferir línies de major freqüència i amb un entramat més racional, i millorar-ne l’intercanvi en els nodes d’intercanvi modal situats en les interseccions entre als extrems de cada superilla.
La distribució isomorfa de les xarxes per tot el territori ha de proporcionar un nivell de servei equitatiu per la xarxa d’autobús i bicicleta que abans només tenia el cotxe.
Primeres experiències
Tot i que la creació d’illes per a vianants i les experiències de jerarquització viària es porten a terme a la ciutat en diverses localitzacions i especialment al Born el 1993 i Gràcia el 2006, no és fins al 2016 que el model aplica la seva proposta prototípica a la trama Cerdà, amb la implantació de la Superilla de 3×3 illes al Poblenou.

La implantació té un èxit rotund en la difusió de les bondats del model i d’alguns dels nous principis que han de regir l’urbanisme, ja que dona resposta a bona part dels reptes de l’espai públic de la ciutat. Sobretot posa sobre la taula dos debats fonamentals que segueixen vigents: la necessitat de convertir per a vianants bona part de l’espai viari de la ciutat, i la possibilitat de fer-ho amb intervencions d’urbanització tàctica de baix cost.
L’obertura d’aquests debats, les crítiques rebudes per part de diferents sectors de la ciutat, la participació oberta en altres àmbits de la ciutat en el marc del programa Superilles, i la discussió tècnica respecte les millores necessàries en aquesta primera implantació (categories de vies, model de bucles, amplades de pas, etc.), ajuden a establir unes noves premisses de reorganització i formalització per fer evolucionar aquest model.
Noves premisses per al model de Superilles a Barcelona
1. Aplicació flexible a tots els teixits urbans
Des d’un inici el model de Superilles busca ser una solució aplicable a tota la ciutat, però la mateixa simplicitat i claredat que en facilita la seva divulgació, no sempre facilita la seva aplicació en la diversitat de teixits urbans de la ciutat.
Cal evolucionar la proposta inicial de dues úniques tipologies de via bàsica i via interior de la superilla, que en alguns casos esdevé excessivament rígida, per tal d’estructurar i jerarquitzar també l’interior de moltes superilles, especialment en les trames històriques, però també en la trama Cerdà com demostra l’experiència de Poblenou.
2. Millor integració de totes les xarxes de mobilitat
Com ja defensava Cerdà, la transformació de l’espai públic del model Superilles és inseparable de la planificació de totes les xarxes de mobilitat a la ciutat.
Durant els últims anys, entre d’altres aspectes, s’ha desenvolupat el model ortogonal de línies de bus, que es posa en marxa el 2012, i s’ha expandit la xarxa de carrils bici amb una potència que no s’havia fet fins aleshores. Teixir aquestes malles amb l’atractivitat, la potència, el gradient i la continuïtat que necessiten a tota la ciutat, no encaixa únicament amb una malla de vies bàsiques que en origen es pensa per a estructurar la mobilitat dels vehicles privats.
Es necessita, per tant, un model de classificació o qualificació de les vies més complex i flexible, que ofereixi la possibilitat d’articular les xarxes més sostenibles (transport públic, bicicleta i també vianants) a nivell de ciutat de forma segregada a través de vies que puguin ser poc rellevants en la jerarquia viària del vehicle privat, és a dir, a través de “l’interior” de les superilles.
3. Estructuració d’eixos cívics
La discussió sobre el model de xarxa ortogonal d’autobusos, on hi tenen un paper destacat a més de l’Agència d’Ecologia Urbana, els professors del Departament d’Infraestructura del Transport i el Territori de la UPC Manuel Herce i Francesc Magrinyà, obre un debat paral·lel sobre la creació d’eixos cívics a la trama Cerdà.
Posteriorment Magrinyà profunditza en l’estudi dels potencials eixos cívics i en defensa la seva implantació com una estratègia de vianantització de l’Eixample millor que la implantació per superilles.
Més enllà de l’estratègia de desplegament, aquest posicionament posa de relleu la necessitat que el model Superilles estableixi també una jerarquització viària des de l’òptica dels vianants, per tal que passin a tenir també un paper estructurador de la ciutat.
4. Proximitat, cèl·lula i teixit urbà
Cerdà estableix una dicotomia indivisible via/intervies que invalida el debat clàssic en urbanisme entre l’enfocament centrat en les activitats i la zonificació, i l’enfocament centrat en els fluxes i les xarxes. Zonificar el territori i després preveure-hi les infraestructures necessàries per a suplir la demanda que s’hi generarà és un enfocament imparcial, com també ho és planificar les xarxes sense preveure que el seu disseny induirà un transport i una generació de valor d’accessibilitat que caldrà ordenar amb les activitats que més s’adeqüin a cada tipus de xarxa.
Si bé el model Superilles contempla sempre la superilla i la xarxa, el concepte inicial de “cèl·lula urbana” bàsica de transformació pot induir a reforçar la idea de la zonificació a la ciutat i alimenta una falsa dicotomia entre el dins i el fora, entre l’interior i la perifèria de la superilla.
El valor de la proximitat en la planificació urbanística pot explicar millor la realitat d’aquest model de Superilles en evolució constant. La qualitat d’un emplaçament per a viure o treballar a la ciutat recau en el nivell de connectivitat que té a un conjunt de serveis (educació, assistència, subministrament de béns, etc.) i fluxes (energia, cobertura mòbil, wifi, informació, etc.), és a dir, en el fet que es trobi dins del seu àmbit de cobertura, que pot ser variable per a cada servei.
En relació als serveis “presencials”, aquesta proximitat generalment entre els 5 i els 10 minuts a peu, no ve determinada per la posició dins o fora de la superilla, o pel tipus de carrer on s’ubica un habitatge, sinó per la seva ubicació dins un teixit diversificat d’equipaments, serveis i malles de vies, que idealment encaixarien amb la unitat de barri.
Així doncs, tot i el gran poder explicatiu de la “cèl·lula urbana”, el concepte de “teixit urbà” pot ajudar a explicar millor la complexitat i flexibilitat del model Superilles i les seves diferents estratègies d’implantació i universalització a la ciutat.